Sopem

Ens posem a sopar totes dues davant un plat de “caldo” on hi neden quatre galets acompanyats de macarrons per acabar de donar consistència a la sopa. Tinc més feina de la què puc fer i el meu cap no para de donar voltes. He d’organitzar-me molt bé si ho vull aprovar tot. I ho vull. La meva companya de casa seu davant meu, amb el seu respectiu plat de sopa. Riu de no sé què. De cop s’atura i em diu: “Vull follar” i torna a esclafir a riure. Miro al seu got i hi té aigua. “He begut una mica, estàs flipant, oi?”- em pregunta. Moc les espatlles sense saber què vull dir i amb la boca petita intento dir que no. I no ho sé. “És la lluna” – continua. No dic res, simplement la miro. “De veritat que la lluna plena a les dones ens afecta molt i no sé... necessito follar, però no per l’orgasme, eh? sinó pel contacte, m’entens?”. El meu cap està en una altra galàxia i no sé de què em parla. Assenteixo i busco un macarró a la sopa. “És la pitjor part de mi. Tu sempre dius que tots tenim defectes, i aquest és el meu. Bé, això tu ja ho saps...”. És cert, tots tenim defectes i sempre ho dic, però no sé perquè s’està justificant. No vull que se senti jutjada, bàsicament, perquè no sóc ningú per jutjar a ningú. Interpreto que relaciona tot això amb la dificultat que té per mantenir una parella estable.  “Em vull follar al meu jefe.” La nova afirmació va seguida d’una nova mirada per part meva, i ella continua. “Tia, que fort! Avui mentre ens explicaven conflictes de guerra jo no podia parar de mirar-lo i pensar que me’l volia follar”. En aquell moment si que ja no sé què penso. “Què t’hi jugues que abans de... no sé! Tu quan temps em dones perquè me’l tiri?”. Li dono un mes, que allargo per petició seva a un mes i mig. Ens posem a parlar de professors, caps i altres personatges de poder. A mi no m’atrauen i ella afirma amb rotunditat que li donen molt “morbo”. De cop, decideix posar els meus conflictes sobre la taula. “Perquè tu, què? Encara et mola?”. Dic el què sé què ningú es creu: “Mai he dit què em molés, m’interessa i m’està bé anar-lo coneixent”. Jo no sé què vull, n’hi ha més d’un rondant pel meu cap, i em molesta haver de parlar-ne en aquesta situació. Però suposo que és la manera de què cap de les dues jugui amb desavantatge. Quan m’acabo el sopar, m’estiro al sofà. No sé de quina manera estranya enllaça això amb un nou plantejament per a mi: “No creus que moltes vegades fas masses coses pels altres?”. I jo què sé! És què algú sap on està l’equilibri entre l’egoisme i l’altruisme irracional que esdevé perjudicial per l’equilibri mental d’un mateix? Jo no. La conversa és estranya i no està portant enlloc. Ni tan sols a la reflexió. Decideix que ja n’hi ha prou de paraules etèries i em pregunta si em sap greu que se’n vagi a dormir. Ho agraeixo. Simplement és el millor.  

La ment.