Surto de treballar amb el cap a tres-cents per hora. Com hem quedat, m’espera al banc de davant la farmàcia per anar a fer “una birreta”, és a dir, per posar-nos al dia. Bàsicament, és ella la que ha d’explicar-me coses i, com sempre, procuro perdre’m entre les seves paraules per poder sentir allò que ella sent. Quedem submergides entre els seus conflictes amorosos, i m’esforço per sentir l’emocionalitat del què m’està explicant o no entendré res. Som molt diferents, però puc rebuscar en la meva memòria per barrejar allò que jo he sentit amb el què ella sent... llavors, comprendre-la és molt més fàcil. De cop i volta la conversa, fa una parada en la seva evolució. Em diu: “Saps que em va dir? Això té a veure amb tu!”. No sé per on sortirà i estic desconcertada, per això moc el cap per a què continuï. Em mira i em diu: “Em va dir que li havies molat fins feia relativament poc”. Tinc la resposta a flor de llavis... ja hi havia pensat en això! Li responc que ara és un noi amb problemes difícils de portar, que no m’exigirà el què necessito, que m’estimava molt i que ja sé que és millor deixar-ho passar. “Com a mínim en el meu cas” – afirmo amb convenciment. Però no he acabat de pronunciar la frase que comencen a saltar dubtes en la meva ment. I si canvia? I si s’assembla més al que jo recordo del què em penso?. Impossible. O no? La conversa ha continuat per la seva banda i els meus pensaments no en segueixen el ritme. Poc a poc es van perdent entre les paraules de la nova explicació. I, finalment, sembla que no hagi passat res.
En canvi, estirada sobre el meu llit, el meu últim pensament abans d’adormir-me vola cap a ell. I si... I si... però no! I si... I si... però no! Únicament puc concloure una cosa: Mai em serà indiferent el què senti, pensi o faci aquest noi, per molt bones teories que jo tingui. Seran les hores que el meu cap li ha dedicat? Serà que m’he convençut a mi mateixa de què és especial per a mi? Serà que m’he enamorat de la seva essència i això no canvia mai? Serà tot el què em va donar? O... simplement millor que accepti que per a mi no hi haurà ningú com ell?La ment.
