domingo, 10 de junio de 2012

Demà estaràs aquí...


“I demà estaràs aquí
Esperant que esclati la llum, dins teu.”
Diu el poema. Però dema...
Demà, res no haurà canviat.

Deixa de dir-me que podríem haver ballat junts,
Saps que no és veritat.
Ni a tu t’agrada la salsa, ni a mi les teves mans,
Que estrangulen, atrapen i no deixen respirar.

Deixa’m estar ja, que la meva ànima no aguanta aquest mal.
Deixa’m oblidar, la teva olor i els teus ulls quan arribes, caminant,
Tot recte. Tot galant.
Quan somrius i em mires, com si fos  jo la única dona de l’univers.
Perquè això només dura un instant.
I al següent, la màgia s’ha esfumat.
Només queda un aroma, un intent.
Només queda el buit, quan te’n vas.

Deixa’m estar ja, deixa’m respirar.
La vida té coses maques, pensava abans.
Ara ja no sé res, només vull oblidar.
Dormir-me cada nit sense aquest sentiment de soledat.
I volar a altres vides, altres dimensions.
Allà puc volar de veritat.
Allà tinc ales i veig la Terra com no l’he vist abans.
Allà sóc lliure, i tot es verd i groc i de llum i de blaus.
Allà tot és un enllaç de veritats i de camins entrecreuats,
Que em porten a casa, a mi mateixa, a la pura veritat.
Allà no em mira ningú. Perquè només hi ha immensitat.
Allà levito i no necessito ni respirar.

Però al matí l’aire dens d’aquesta cambra m’ofega de nou.
Ja no penso en cels ni estrelles ni cases ni vols,
Només en la feina, i en no arribar tard.
I en que comença un altre dia etern, sense sentit,
Un altre dia buit, sense llum ni alegria.
Alegria que vaig perdre amb tu, algun dia
entre els llençols,
Entre les bronques o entre els silencis estranys sense passió.

Ja no em queden somriures, només la ressaca d’un malson.
Només la tristesa d’un amor tan fort, tan dur, tan a prop...
Que ha xuclat la meva essència
Fins a deixar aquesta resta d’humà estrany que ara sóc.
Com un fantasma que es passeja pels carrers cercant quelcom
Llunyà i perdut, entre la gent.
Com el ressò d’una dolça melodia que no recorda el to.
Com la fragància putrefacta que ha quedat tancada a un pot.

Ja no tinc forces per res.
I tu segueixes enviant watsaps, com si res.
Esperant les meves respostes, com sempre, esperant.
I insistint. I demanant.
No entens res. Mai m’has entès.
Només m’has jutjat.
M’has estimat a la teva manera, és clar.
Però m’has jutjat. M’has jutjat tant...
I ho segueixes fent.
Com agulles de ferro clavades als clatell.
Com fletxes afilades atacant sense pietat la meva pell.
Però jo segueixo enganxada a les teves històries, i tu no m’entens.
Segueixes pressionant-me com mai ho has fet.
I jo ja no puc més.
Fins quan seguiré aquest joc maleït de no deixar-nos escapar?
Fins quan seguiré donant resposta a una història en la que ja no hi crec?
Quan faci el meu cor de pedra i ja no m’afecti res.
Quan les teves paraules rellisquin sobre mi com gotes d’aigua sobre un marbre polit.

Però encara no ha arribat el moment.
Encara em fan mal les fletxes, les agulles i els ganivets.
Ja he canviat la casa, he fet neteja.
Ja he sortit de festa, i he buscat la soledat.
Dedico el dia a la feina per no haver de pensar.
Canvio de roba, d’horaris, d’ambients.
I em vull tallar els cabells. 
Ben curts, com ara fa 7 anys. Quan vaig fer aquell canvi radical.
Però em tallo els cabells perquè no sé tallar allò que cal de veritat.

Si us plau, Deu meu, si existeixes,
Calma el meu cor i l’angoixa que m’atrapa per dins
Arrenca aquesta bola de pel enganxada el meu pit
Treu-me aquest neguit i aquesta llàgrima a punt de sortir.
Deixa’m descansar, per fi.
Deixa’m plorar, i oblidar tot,
i marxar per sempre, lluny d'aquí.

Però demà... com diu el poema,
Demà seguiré aquí.
Esperant que esclati la llum.
Esperant que esclati la llum.
Esperant que esclati tota la llum, dins meu. 


L'ànima

lunes, 27 de junio de 2011

Amors platònics



Surto de treballar amb el cap a tres-cents per hora. Com hem quedat, m’espera al banc de davant la farmàcia per anar a fer “una birreta”, és a dir, per posar-nos al dia. Bàsicament, és ella la que ha d’explicar-me coses i, com sempre, procuro perdre’m entre les seves paraules per poder sentir allò que ella sent. Quedem submergides entre els seus conflictes amorosos, i m’esforço per sentir l’emocionalitat del què m’està explicant o no entendré res. Som molt diferents, però puc rebuscar en la meva memòria per barrejar allò que jo he sentit amb el què ella sent... llavors, comprendre-la és molt més fàcil. De cop i volta la conversa, fa una parada en la seva evolució. Em diu: “Saps que em va dir? Això té a veure amb tu!”. No sé per on sortirà i estic desconcertada, per això moc el cap per a què continuï. Em mira i em diu: “Em va dir que li havies molat fins feia relativament poc”. Tinc la resposta a flor de llavis... ja hi havia pensat en això! Li responc que ara és un noi amb problemes difícils de portar, que no m’exigirà el què necessito, que m’estimava molt i que ja sé que és millor deixar-ho passar. “Com a mínim en el meu cas” – afirmo amb convenciment. Però no he acabat de pronunciar la frase que comencen a saltar dubtes en la meva ment. I si canvia? I si s’assembla més al que jo recordo del què em penso?. Impossible. O no? La conversa ha continuat per la seva banda i els meus pensaments no en segueixen el ritme. Poc a poc es van perdent entre les paraules de la nova explicació. I, finalment, sembla que no hagi passat res. 
En canvi, estirada sobre el meu llit, el meu últim pensament abans d’adormir-me vola cap a ell. I si... I si... però no! I si... I si... però no! Únicament puc concloure una cosa: Mai em serà indiferent el què senti, pensi o faci aquest noi, per molt bones teories que jo tingui. Seran les hores que el meu cap li ha dedicat? Serà que m’he convençut a mi mateixa de què és especial per a mi? Serà que m’he enamorat de la seva essència i això no canvia mai? Serà tot el què em va donar? O... simplement millor que accepti que per a mi no hi haurà ningú com ell?

La ment.

martes, 5 de abril de 2011

Pel cos i l'ànima

Sense saber on vaig dono voltes per la meva habitació. No tinc mal estat d’ànim, però si noto que un sentiment traïdor lluita per guanyar terreny. L’identifico: La soledat. Soledat? Sí, soledat enmig de gent que m’estima, soledat entre trucades d’amistats, soledat sota un bombardeig de mails i soledat, tot i tenir l’opció de fer callar el meu cervell davant d’una televisió. Soledat perquè cadascú fa la seva vida. Soledat perquè començo a pensar en qui deu estar pensant la gent que conec. És hora d’anar a dormir i el cansament ens fa recordar en què hem invertit els esforços. Esperem que les coses siguin com han de ser. La meva imaginació s’escapa per la meva finestra, sense que jo pugui evitar-ho. En un desig molt ambiciós pretén entrar al cap de la gent, conèixer el què viuen, però des de la seva subjectivitat. Hi haurà qui pensa en qui no té a prop i pensarà en què deu estar pensant aquella persona o què deurà estar fent. D’altres es ficaran a dintre al llit amb algú que estimen, perquè al cap i a la fi s’estimen, i això els farà oblidar amb qui voldrien estar de veritat. I finalment, hi haurà els realment afortunats, que sense ni adonar-se’n, sota els llençols, els esperarà qui tenen al seu cap. 

La Ment

domingo, 27 de marzo de 2011

TERRA INCÒGNITA (1)

Les pomes sempre han estat un bon aliment, però si tens massa gana no n'hi ha prou. El que els hi passa és que són boniques. Això és el que sempre havia pensat fins que va aparèixer, un bon dia al matí, una poma que es precipitava sobre mi i que deuria caure d'un tercer pis.

Però a mi no m'agrada parlar de les pomes a la lleugera. Res de la meva vida hagués estat el mateix sense elles....

Cos

jueves, 24 de marzo de 2011

Res


Verd. Sempre. Res. Quan? Mai. Abans. Llum.
Res. Tot. Aire. Respiro. Res.
Trista. Què? Res. Fred. Buit. Silenci. Res.
Què? Això. La roba se’m mulla. I el cor també.
Puta pluja. Què? No res. En realitat l’estimo.
Què? És igual. Plou sobre mullat.
Què dius? Res.
En serio. Res.

L'ànima

sábado, 12 de marzo de 2011

Cati


L’esdevenir de la vida ens arrossega; com ho fa un riu amb tot allò que sura en les seves aigües. Però nosaltres ni tan sols sentim el corrent o el moviment del petit onatge; i si ho fem, ho confonem amb els nostres desigs.
Som el que ens han donat. Una estúpida decisió en un moment de poca lucidesa pot ser com un petit embolic en un cabdell de llana que, tard o d’hora, provocarà que la resta de la llana s’acabi embolicant.
Em nego a pensar, de fet no crec que sigui així, que no tenim cap mena de poder sobre la nostra vida, però moltes vegades no podem respondre a la pregunta de com hem arribat allà on som. 

La ment.

Sopem

Ens posem a sopar totes dues davant un plat de “caldo” on hi neden quatre galets acompanyats de macarrons per acabar de donar consistència a la sopa. Tinc més feina de la què puc fer i el meu cap no para de donar voltes. He d’organitzar-me molt bé si ho vull aprovar tot. I ho vull. La meva companya de casa seu davant meu, amb el seu respectiu plat de sopa. Riu de no sé què. De cop s’atura i em diu: “Vull follar” i torna a esclafir a riure. Miro al seu got i hi té aigua. “He begut una mica, estàs flipant, oi?”- em pregunta. Moc les espatlles sense saber què vull dir i amb la boca petita intento dir que no. I no ho sé. “És la lluna” – continua. No dic res, simplement la miro. “De veritat que la lluna plena a les dones ens afecta molt i no sé... necessito follar, però no per l’orgasme, eh? sinó pel contacte, m’entens?”. El meu cap està en una altra galàxia i no sé de què em parla. Assenteixo i busco un macarró a la sopa. “És la pitjor part de mi. Tu sempre dius que tots tenim defectes, i aquest és el meu. Bé, això tu ja ho saps...”. És cert, tots tenim defectes i sempre ho dic, però no sé perquè s’està justificant. No vull que se senti jutjada, bàsicament, perquè no sóc ningú per jutjar a ningú. Interpreto que relaciona tot això amb la dificultat que té per mantenir una parella estable.  “Em vull follar al meu jefe.” La nova afirmació va seguida d’una nova mirada per part meva, i ella continua. “Tia, que fort! Avui mentre ens explicaven conflictes de guerra jo no podia parar de mirar-lo i pensar que me’l volia follar”. En aquell moment si que ja no sé què penso. “Què t’hi jugues que abans de... no sé! Tu quan temps em dones perquè me’l tiri?”. Li dono un mes, que allargo per petició seva a un mes i mig. Ens posem a parlar de professors, caps i altres personatges de poder. A mi no m’atrauen i ella afirma amb rotunditat que li donen molt “morbo”. De cop, decideix posar els meus conflictes sobre la taula. “Perquè tu, què? Encara et mola?”. Dic el què sé què ningú es creu: “Mai he dit què em molés, m’interessa i m’està bé anar-lo coneixent”. Jo no sé què vull, n’hi ha més d’un rondant pel meu cap, i em molesta haver de parlar-ne en aquesta situació. Però suposo que és la manera de què cap de les dues jugui amb desavantatge. Quan m’acabo el sopar, m’estiro al sofà. No sé de quina manera estranya enllaça això amb un nou plantejament per a mi: “No creus que moltes vegades fas masses coses pels altres?”. I jo què sé! És què algú sap on està l’equilibri entre l’egoisme i l’altruisme irracional que esdevé perjudicial per l’equilibri mental d’un mateix? Jo no. La conversa és estranya i no està portant enlloc. Ni tan sols a la reflexió. Decideix que ja n’hi ha prou de paraules etèries i em pregunta si em sap greu que se’n vagi a dormir. Ho agraeixo. Simplement és el millor.  
La ment.