“I demà estaràs aquí
Esperant que esclati la llum, dins teu.”
Diu el poema. Però dema...
Demà, res no haurà canviat.
Deixa de dir-me que podríem haver ballat
junts,
Saps que no és veritat.
Ni a tu t’agrada la salsa, ni a mi les teves
mans,
Que estrangulen, atrapen i no deixen respirar.
Deixa’m estar ja, que la meva ànima no aguanta
aquest mal.
Deixa’m oblidar, la teva olor i els teus ulls
quan arribes, caminant,
Tot recte. Tot galant.
Quan somrius i em mires, com si fos jo la única dona de l’univers.
Perquè això només dura un instant.
I al següent, la màgia s’ha esfumat.
Només queda un aroma, un intent.
Només queda el buit, quan te’n vas.
Deixa’m estar ja, deixa’m respirar.
La vida té coses maques, pensava abans.
Ara ja no sé res, només vull oblidar.
Dormir-me cada nit sense aquest sentiment de
soledat.
I volar a altres vides, altres dimensions.
Allà puc volar de veritat.
Allà tinc ales i veig la Terra com no l’he
vist abans.
Allà sóc lliure, i tot es verd i groc i de
llum i de blaus.
Allà tot és un enllaç de veritats i de camins
entrecreuats,
Que em porten a casa, a mi mateixa, a la pura
veritat.
Allà no em mira ningú.
Perquè només hi ha immensitat.
Allà levito i no necessito ni respirar.
Però al matí l’aire dens d’aquesta cambra
m’ofega de nou.
Ja no penso en cels ni estrelles ni cases ni
vols,
Només en la feina, i en no arribar tard.
I en que comença un altre dia etern, sense
sentit,
Un altre dia buit, sense llum ni alegria.
Alegria que vaig perdre amb tu, algun dia
entre els llençols,
Entre les bronques o entre els silencis estranys
sense passió.
Ja no em queden somriures, només la ressaca
d’un malson.
Només la tristesa d’un amor tan fort, tan dur,
tan a prop...
Que ha xuclat la meva essència
Fins a deixar aquesta resta d’humà estrany que
ara sóc.
Com un fantasma que es passeja pels carrers
cercant quelcom
Llunyà i perdut, entre la gent.
Com el ressò d’una dolça melodia que no
recorda el to.
Com la fragància putrefacta que ha quedat tancada
a un pot.
Ja no tinc forces per res.
I tu segueixes enviant watsaps, com si res.
Esperant les meves respostes, com sempre,
esperant.
I insistint. I demanant.
No entens res. Mai m’has entès.
Només m’has jutjat.
M’has estimat a la teva manera, és clar.
Però m’has jutjat. M’has jutjat tant...
I ho segueixes fent.
Com agulles de ferro clavades als clatell.
Com fletxes afilades atacant sense pietat la
meva pell.
Però jo segueixo enganxada a les teves
històries, i tu no m’entens.
Segueixes pressionant-me com mai ho has fet.
I jo ja no puc més.
Fins quan seguiré aquest joc maleït de no
deixar-nos escapar?
Fins quan seguiré donant resposta a una
història en la que ja no hi crec?
Quan faci el meu cor de pedra i ja no
m’afecti res.
Quan les teves paraules rellisquin sobre mi
com gotes d’aigua sobre un marbre polit.
Però encara no ha arribat el moment.
Encara em fan mal les fletxes, les agulles i
els ganivets.
Ja he canviat la casa, he fet neteja.
Ja he sortit de festa, i he buscat la soledat.
Dedico el dia a la feina per no haver de
pensar.
Canvio de roba, d’horaris, d’ambients.
I em vull tallar els cabells.
Ben curts, com
ara fa 7 anys. Quan vaig fer aquell canvi radical.
Però em tallo els cabells perquè no sé tallar allò
que cal de veritat.
Si us plau, Deu meu, si existeixes,
Calma el meu cor i l’angoixa que m’atrapa per dins
Arrenca aquesta bola de pel enganxada el meu
pit
Treu-me aquest neguit i aquesta llàgrima a
punt de sortir.
Deixa’m descansar, per fi.
Deixa’m plorar, i oblidar tot,
i marxar per sempre, lluny d'aquí.
Però demà... com diu el poema,
Demà seguiré aquí.
Esperant que esclati la llum.
Esperant que esclati la llum.
Esperant que esclati tota la llum, dins meu.
