lunes, 27 de junio de 2011

Amors platònics



Surto de treballar amb el cap a tres-cents per hora. Com hem quedat, m’espera al banc de davant la farmàcia per anar a fer “una birreta”, és a dir, per posar-nos al dia. Bàsicament, és ella la que ha d’explicar-me coses i, com sempre, procuro perdre’m entre les seves paraules per poder sentir allò que ella sent. Quedem submergides entre els seus conflictes amorosos, i m’esforço per sentir l’emocionalitat del què m’està explicant o no entendré res. Som molt diferents, però puc rebuscar en la meva memòria per barrejar allò que jo he sentit amb el què ella sent... llavors, comprendre-la és molt més fàcil. De cop i volta la conversa, fa una parada en la seva evolució. Em diu: “Saps que em va dir? Això té a veure amb tu!”. No sé per on sortirà i estic desconcertada, per això moc el cap per a què continuï. Em mira i em diu: “Em va dir que li havies molat fins feia relativament poc”. Tinc la resposta a flor de llavis... ja hi havia pensat en això! Li responc que ara és un noi amb problemes difícils de portar, que no m’exigirà el què necessito, que m’estimava molt i que ja sé que és millor deixar-ho passar. “Com a mínim en el meu cas” – afirmo amb convenciment. Però no he acabat de pronunciar la frase que comencen a saltar dubtes en la meva ment. I si canvia? I si s’assembla més al que jo recordo del què em penso?. Impossible. O no? La conversa ha continuat per la seva banda i els meus pensaments no en segueixen el ritme. Poc a poc es van perdent entre les paraules de la nova explicació. I, finalment, sembla que no hagi passat res. 
En canvi, estirada sobre el meu llit, el meu últim pensament abans d’adormir-me vola cap a ell. I si... I si... però no! I si... I si... però no! Únicament puc concloure una cosa: Mai em serà indiferent el què senti, pensi o faci aquest noi, per molt bones teories que jo tingui. Seran les hores que el meu cap li ha dedicat? Serà que m’he convençut a mi mateixa de què és especial per a mi? Serà que m’he enamorat de la seva essència i això no canvia mai? Serà tot el què em va donar? O... simplement millor que accepti que per a mi no hi haurà ningú com ell?

La ment.

martes, 5 de abril de 2011

Pel cos i l'ànima

Sense saber on vaig dono voltes per la meva habitació. No tinc mal estat d’ànim, però si noto que un sentiment traïdor lluita per guanyar terreny. L’identifico: La soledat. Soledat? Sí, soledat enmig de gent que m’estima, soledat entre trucades d’amistats, soledat sota un bombardeig de mails i soledat, tot i tenir l’opció de fer callar el meu cervell davant d’una televisió. Soledat perquè cadascú fa la seva vida. Soledat perquè començo a pensar en qui deu estar pensant la gent que conec. És hora d’anar a dormir i el cansament ens fa recordar en què hem invertit els esforços. Esperem que les coses siguin com han de ser. La meva imaginació s’escapa per la meva finestra, sense que jo pugui evitar-ho. En un desig molt ambiciós pretén entrar al cap de la gent, conèixer el què viuen, però des de la seva subjectivitat. Hi haurà qui pensa en qui no té a prop i pensarà en què deu estar pensant aquella persona o què deurà estar fent. D’altres es ficaran a dintre al llit amb algú que estimen, perquè al cap i a la fi s’estimen, i això els farà oblidar amb qui voldrien estar de veritat. I finalment, hi haurà els realment afortunats, que sense ni adonar-se’n, sota els llençols, els esperarà qui tenen al seu cap. 

La Ment

domingo, 27 de marzo de 2011

TERRA INCÒGNITA (1)

Les pomes sempre han estat un bon aliment, però si tens massa gana no n'hi ha prou. El que els hi passa és que són boniques. Això és el que sempre havia pensat fins que va aparèixer, un bon dia al matí, una poma que es precipitava sobre mi i que deuria caure d'un tercer pis.

Però a mi no m'agrada parlar de les pomes a la lleugera. Res de la meva vida hagués estat el mateix sense elles....

Cos

jueves, 24 de marzo de 2011

Res


Verd. Sempre. Res. Quan? Mai. Abans. Llum.
Res. Tot. Aire. Respiro. Res.
Trista. Què? Res. Fred. Buit. Silenci. Res.
Què? Això. La roba se’m mulla. I el cor també.
Puta pluja. Què? No res. En realitat l’estimo.
Què? És igual. Plou sobre mullat.
Què dius? Res.
En serio. Res.

L'ànima

sábado, 12 de marzo de 2011

Cati


L’esdevenir de la vida ens arrossega; com ho fa un riu amb tot allò que sura en les seves aigües. Però nosaltres ni tan sols sentim el corrent o el moviment del petit onatge; i si ho fem, ho confonem amb els nostres desigs.
Som el que ens han donat. Una estúpida decisió en un moment de poca lucidesa pot ser com un petit embolic en un cabdell de llana que, tard o d’hora, provocarà que la resta de la llana s’acabi embolicant.
Em nego a pensar, de fet no crec que sigui així, que no tenim cap mena de poder sobre la nostra vida, però moltes vegades no podem respondre a la pregunta de com hem arribat allà on som. 

La ment.

Sopem

Ens posem a sopar totes dues davant un plat de “caldo” on hi neden quatre galets acompanyats de macarrons per acabar de donar consistència a la sopa. Tinc més feina de la què puc fer i el meu cap no para de donar voltes. He d’organitzar-me molt bé si ho vull aprovar tot. I ho vull. La meva companya de casa seu davant meu, amb el seu respectiu plat de sopa. Riu de no sé què. De cop s’atura i em diu: “Vull follar” i torna a esclafir a riure. Miro al seu got i hi té aigua. “He begut una mica, estàs flipant, oi?”- em pregunta. Moc les espatlles sense saber què vull dir i amb la boca petita intento dir que no. I no ho sé. “És la lluna” – continua. No dic res, simplement la miro. “De veritat que la lluna plena a les dones ens afecta molt i no sé... necessito follar, però no per l’orgasme, eh? sinó pel contacte, m’entens?”. El meu cap està en una altra galàxia i no sé de què em parla. Assenteixo i busco un macarró a la sopa. “És la pitjor part de mi. Tu sempre dius que tots tenim defectes, i aquest és el meu. Bé, això tu ja ho saps...”. És cert, tots tenim defectes i sempre ho dic, però no sé perquè s’està justificant. No vull que se senti jutjada, bàsicament, perquè no sóc ningú per jutjar a ningú. Interpreto que relaciona tot això amb la dificultat que té per mantenir una parella estable.  “Em vull follar al meu jefe.” La nova afirmació va seguida d’una nova mirada per part meva, i ella continua. “Tia, que fort! Avui mentre ens explicaven conflictes de guerra jo no podia parar de mirar-lo i pensar que me’l volia follar”. En aquell moment si que ja no sé què penso. “Què t’hi jugues que abans de... no sé! Tu quan temps em dones perquè me’l tiri?”. Li dono un mes, que allargo per petició seva a un mes i mig. Ens posem a parlar de professors, caps i altres personatges de poder. A mi no m’atrauen i ella afirma amb rotunditat que li donen molt “morbo”. De cop, decideix posar els meus conflictes sobre la taula. “Perquè tu, què? Encara et mola?”. Dic el què sé què ningú es creu: “Mai he dit què em molés, m’interessa i m’està bé anar-lo coneixent”. Jo no sé què vull, n’hi ha més d’un rondant pel meu cap, i em molesta haver de parlar-ne en aquesta situació. Però suposo que és la manera de què cap de les dues jugui amb desavantatge. Quan m’acabo el sopar, m’estiro al sofà. No sé de quina manera estranya enllaça això amb un nou plantejament per a mi: “No creus que moltes vegades fas masses coses pels altres?”. I jo què sé! És què algú sap on està l’equilibri entre l’egoisme i l’altruisme irracional que esdevé perjudicial per l’equilibri mental d’un mateix? Jo no. La conversa és estranya i no està portant enlloc. Ni tan sols a la reflexió. Decideix que ja n’hi ha prou de paraules etèries i em pregunta si em sap greu que se’n vagi a dormir. Ho agraeixo. Simplement és el millor.  
La ment.

On és la màgia?

A vegades voldria volar molt lluny. Conèixer llocs i gent de racons amagats, llocs on la vida flueix a un altre ritme, on l’aire i la pluja es respiren diferent, on els pensaments segueixen altres camins, sorprenents, on tot brilla i s’enfosqueix estranyament. Allà on tot és tan diferent, que un s’adona que està viu, que respira, senzillament que existeix. Que tot existeix i vibra en moviment.
Sí, de vegades voldria estar en aquell lloc, però ara sóc conscient que per algun motiu, necessito això. L’estabilitat d’una llar que senti meva, la rutina de fer sempre el mateix, dia a dia, la satisfacció de construir un projecte amb esforç i continuïtat, la qual cosa comporta, inherentment, monotonia. ¿No saps que la màgia també està en aquest aire, en el despertar cada dia amb el mateix propòsit, en la pluja continguda (i continuada) i en la buidor de l’ànima? No saps que aquí també està la màgia?
De fet, fa temps que la volia, aquesta constància normalitzada, aquesta vida tranquil·la i afable, aquest estat de quietud interna, de descans pel cor i l’ànima. Sí, de vegades és trista la monotonia, trist el silenci, trista la pluja continuada, tristos els records i la nostàlgia d’aquells temps passats, que semblen ara més estranys i, encara que no millors, amables.
De vegades tot sembla trist. Però potser no és més que un reflex fugaç i distorsionat de la por a trobar aquell lloc profund i amagat, aquell espai on no hi ha res i on tot es fa, d’on tot sorgeix. Por a viure en aquell espai buit i fosc, tan desconegut, tan inquietant per a una ànima en moviment que sempre busca la llum i el ball, el riure i el volar. Què hi ha allà si no hi ha res? Què puc esperar d’un solc tan amagat i esquerp?
Potser val la pena provar, potser és necessari experimentar. Al cap i a la fi, què em pot passar? Morir? Patir? Difondre’m? Esfereir? Enfollir completament fins a la fi dels dies? I doncs, si així ha de ser, que així sia. Morim! Patim! Difonguem-nos! Esfereïm i embogim completament fins que trobem almenys una espurna de veritat, un bocí trencat d’esma, un últim alè de vida, una pista o una traça d'aquella màgia, d’aquell esglai, d’aquella corrent, d’aquella eternitat que sorgeix en el instant que recordem qui som en realitat.
L'ànima