On és la màgia?

A vegades voldria volar molt lluny. Conèixer llocs i gent de racons amagats, llocs on la vida flueix a un altre ritme, on l’aire i la pluja es respiren diferent, on els pensaments segueixen altres camins, sorprenents, on tot brilla i s’enfosqueix estranyament. Allà on tot és tan diferent, que un s’adona que està viu, que respira, senzillament que existeix. Que tot existeix i vibra en moviment.

Sí, de vegades voldria estar en aquell lloc, però ara sóc conscient que per algun motiu, necessito això. L’estabilitat d’una llar que senti meva, la rutina de fer sempre el mateix, dia a dia, la satisfacció de construir un projecte amb esforç i continuïtat, la qual cosa comporta, inherentment, monotonia. ¿No saps que la màgia també està en aquest aire, en el despertar cada dia amb el mateix propòsit, en la pluja continguda (i continuada) i en la buidor de l’ànima? No saps que aquí també està la màgia?

De fet, fa temps que la volia, aquesta constància normalitzada, aquesta vida tranquil·la i afable, aquest estat de quietud interna, de descans pel cor i l’ànima. Sí, de vegades és trista la monotonia, trist el silenci, trista la pluja continuada, tristos els records i la nostàlgia d’aquells temps passats, que semblen ara més estranys i, encara que no millors, amables.

De vegades tot sembla trist. Però potser no és més que un reflex fugaç i distorsionat de la por a trobar aquell lloc profund i amagat, aquell espai on no hi ha res i on tot es fa, d’on tot sorgeix. Por a viure en aquell espai buit i fosc, tan desconegut, tan inquietant per a una ànima en moviment que sempre busca la llum i el ball, el riure i el volar. Què hi ha allà si no hi ha res? Què puc esperar d’un solc tan amagat i esquerp?

Potser val la pena provar, potser és necessari experimentar. Al cap i a la fi, què em pot passar? Morir? Patir? Difondre’m? Esfereir? Enfollir completament fins a la fi dels dies? I doncs, si així ha de ser, que així sia. Morim! Patim! Difonguem-nos! Esfereïm i embogim completament fins que trobem almenys una espurna de veritat, un bocí trencat d’esma, un últim alè de vida, una pista o una traça d'aquella màgia, d’aquell esglai, d’aquella corrent, d’aquella eternitat que sorgeix en el instant que recordem qui som en realitat.

L'ànima